ballaruga Sebastia Bennassar | diumenge, 11 de març de 2012 | 19:04h
El paper de les noves tecnologies
El passat dijous dia 8 se va celebrar a la Universidade de Aveiro el Congrés Internacional “As línguas não estatais e as novas tecnologias da informação e da comunicação. Servidor hi va anar a parlar de l’aranès i l’aragonès, amb molta menys autoritat que cap dels conferenciants que s’aplegaren durant l’econtre, però ja se sap que als periodistes sovint ens fan parlar d’allò que no dominam i massa sovint acceptam fer-ho. El congrés se va centrar essencialment en les llengües ibèriques de substrat romà i així es va parlar del gallec, el mirandès, l’asturià, l’aragonès i l’aranès i del català.
El professor Alberto Gómez, organitzador de l’encontre, va obrir foc amb una presentació general -malauradament no us en puc contar gran cosa, era al tren-mentre que Xavier Frias Conde, professor de gallec i portuguès a la Uned i escriptor i especialista en llengües -en domina més de deu, entre elles un català perfecte- va prendre el relleu i féu la segona ullada panoràmica del congrés. Conde va parlar sobre els blocs i les llengües no estatals.
Alcides Meirinhos va entusiasmar el públic en parlar del mirandès i mostrar com la toponímia aplicada a través de les noves tecnologies pot ser una eina perfecta per crear un sentiment de pertinença.
Com a curiositat, Meirinhos va explicar que el mirandès és la primera llengua oficial de Portugal, ja que fins que no es va declarar oficial a la zona de Miranda do Douro, la constitució portuguesa no feia cap referència als noms oficials de la llengua.
El periodista Inaciu Galán -el conferenciant més jove, però d’una vitalitat imparable, creador del diccionari asturià-anglès i director de nombrosos projectes cuturals- va parlar del cas asturià i de les iniciatives que s’estan fent per recuperar-lo i estendre’l com a llengua, amb un problema principal i un objectiu molt clar: aconseguir que sigui llengua oficial.
Lògicament, i com és habitual en aquesta mena de congressos, les pauses per a cafè, l’hora del dinar i els temps entre xerrades s’omplen de projectes i coneixences. Així les coses, durant el dinar vàrem poder saber que l’Inaciu va aparendre català per anar a Barcelona a presentar una comunicació… i és que al voltant del peix a la brasa hi havia un poti-poti lingüístic, una babel on tothom s’entenia.
A la represa va ser el torn per a l’escriptor, bloguer i editor de Galaxia Francisco Castro, que va traçar la dicotomia entre el país ideal i el país real en el cas del gallec, fent servir els recursos de la seva imaginació. I, evidentment, els dos països no coincideixen, en bona part per les actituds dels mateixos gallecs envers la llengua. En el meu torn d’intervenció vaig explicar la situació de l’aragonès i l’aranès, dues llengües que han quedat reduïdes pràcticament a l’estatus de pirenaiques però amb situacions molt diferents: mentre l’aranès és llengua oficial i s’emmarca en el conjunt de l’occità, l’aragonès està en fran retrocés i la manca definitiva de la llei de llengües de l’Aragó no ajudarà en res a la seva consolidació. Una autèntica llàstima.
L’Anna Cortils, la lectora de català a la Universitat de Lisboa va tenir la millor papereta, la de parlar de la llengua amb més parlants i potencialitats de totes les que es posaren sobre la taula. I ho va deixar ben clar: el català és una llengua mitjana de la Unió Europea, parlada a quatre estats per quasi deu milions de persones, amb una molt bona salut a internet però amb greus problemes de tipus administratiu.
Al final, taula rodona amb tots els participants i un desig comú: la plena oficialitat de les llengües esmentades, primer a cadascun dels territoris i després a la totalitat de l’Estat. Entre els professors d’espanyol espanyols de la universitat hi va haver més d’un a qui la jornada se li va entravessar: país, independència, drets, pluralitat, patrimoni, multiculturalitat federal… als de dretes de tradició imperial borbònica no els agradava per una banda, als jacobins per l’altra. Però el congrés va ser un èxit d’assistència i les llengües sense estat de la Península Ibèrica tenen ara un espai de trobada i nous projectes comuns.
El professor Alberto Gómez, organitzador de l’encontre, va obrir foc amb una presentació general -malauradament no us en puc contar gran cosa, era al tren-mentre que Xavier Frias Conde, professor de gallec i portuguès a la Uned i escriptor i especialista en llengües -en domina més de deu, entre elles un català perfecte- va prendre el relleu i féu la segona ullada panoràmica del congrés. Conde va parlar sobre els blocs i les llengües no estatals.
Alcides Meirinhos va entusiasmar el públic en parlar del mirandès i mostrar com la toponímia aplicada a través de les noves tecnologies pot ser una eina perfecta per crear un sentiment de pertinença.
Com a curiositat, Meirinhos va explicar que el mirandès és la primera llengua oficial de Portugal, ja que fins que no es va declarar oficial a la zona de Miranda do Douro, la constitució portuguesa no feia cap referència als noms oficials de la llengua.
El periodista Inaciu Galán -el conferenciant més jove, però d’una vitalitat imparable, creador del diccionari asturià-anglès i director de nombrosos projectes cuturals- va parlar del cas asturià i de les iniciatives que s’estan fent per recuperar-lo i estendre’l com a llengua, amb un problema principal i un objectiu molt clar: aconseguir que sigui llengua oficial.
Lògicament, i com és habitual en aquesta mena de congressos, les pauses per a cafè, l’hora del dinar i els temps entre xerrades s’omplen de projectes i coneixences. Així les coses, durant el dinar vàrem poder saber que l’Inaciu va aparendre català per anar a Barcelona a presentar una comunicació… i és que al voltant del peix a la brasa hi havia un poti-poti lingüístic, una babel on tothom s’entenia.
A la represa va ser el torn per a l’escriptor, bloguer i editor de Galaxia Francisco Castro, que va traçar la dicotomia entre el país ideal i el país real en el cas del gallec, fent servir els recursos de la seva imaginació. I, evidentment, els dos països no coincideixen, en bona part per les actituds dels mateixos gallecs envers la llengua. En el meu torn d’intervenció vaig explicar la situació de l’aragonès i l’aranès, dues llengües que han quedat reduïdes pràcticament a l’estatus de pirenaiques però amb situacions molt diferents: mentre l’aranès és llengua oficial i s’emmarca en el conjunt de l’occità, l’aragonès està en fran retrocés i la manca definitiva de la llei de llengües de l’Aragó no ajudarà en res a la seva consolidació. Una autèntica llàstima.
L’Anna Cortils, la lectora de català a la Universitat de Lisboa va tenir la millor papereta, la de parlar de la llengua amb més parlants i potencialitats de totes les que es posaren sobre la taula. I ho va deixar ben clar: el català és una llengua mitjana de la Unió Europea, parlada a quatre estats per quasi deu milions de persones, amb una molt bona salut a internet però amb greus problemes de tipus administratiu.
Al final, taula rodona amb tots els participants i un desig comú: la plena oficialitat de les llengües esmentades, primer a cadascun dels territoris i després a la totalitat de l’Estat. Entre els professors d’espanyol espanyols de la universitat hi va haver més d’un a qui la jornada se li va entravessar: país, independència, drets, pluralitat, patrimoni, multiculturalitat federal… als de dretes de tradició imperial borbònica no els agradava per una banda, als jacobins per l’altra. Però el congrés va ser un èxit d’assistència i les llengües sense estat de la Península Ibèrica tenen ara un espai de trobada i nous projectes comuns.
Entrada orixinal: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/217235